Tenim personatges que presumptament s'enduen milions d'euros a palades, els quals no els hi pertanyen.
Casos com: Bárcenas, Gürtel, Palma Arena, Urdangarin, Palau, Pallerols, ITV,
Pokémon... tots farcits de persones implicades, expertes en no saber res, i en socialitzar
les culpes, les quals “ quant més repartides estiguin més venial serà la penitencia”. Pot ser necesitem un cos policíal mes eficaç i una justícia més àgil i independent, on és redueixin les penes i només es privi de llibertat als delincuents fins que tornin els diners apropiats amb un increment, per exemple, de set punts percentuals en concepte de sanció.
Una revista científica americana ha fet un
estudi on demostra que quant més poder té una persona menys respecte mostra davant les lleis. La relació de casos abans
mencionada n'és un exemple.
Un dels problemes més greus d'aquestes accions de corrupció és que provoquen que diners necessaris per regenerar la economia estiguin en altres països,
generant beneficis a entitats que no fan res per millorar el nostre teixit
productiu. És més, aquestes entitats són nocives ja que a posteriori aquests diners ens són retornats amb interessos
fora de mercat.
La corrupció ja és un fet a Espanya,un índex de percepció de corrupció elaborat
l’any passat per la ONG Transparency International situa a Espanya en el lloc
30 del ranking del mon d’estats corruptes
-quina ironia- empatada per punts amb Botswana, però just darrera de França.
Per concloure vull referint-me a una entrevista feta
a tres economistes de renom, on es tractava el tema de la corrupció i tots ells coincidèn en
que era una lacra a combatre. La darrera pregunta que els hi feien era si alguna
vegada havien fet algun pagament en negre, com podia ser una petita reparació a
casa, o al taller del cotxe, i tots reconeixien que sí.
En un principi, els diners van ser un ham d’estímul, ara són l’estímul en si mateix. Aquests són la religió que dia a dia va tenint més adeptes.Pot ser ha Espanya actualment és una normalitat ser corrupte i la solució
per eradicar aquesta situació no està en les persones sinó en la ètica social. Potser cal
un camp més obert i proper de comunicació, negociació i entesa, entre persones i polítics, que no son altra cosa que persones al servei de les persones. Aquesta pot ser una de les vies per recuperar la confianza de la població i millorar la economia.
Deia Aristòtil que l'ètica té com a fita la
felicitat de les persones, mentre que l’objectiu de la política és assolir la
felicitat d’un conjunt social. Que així sigui!
